Content
- Problemes en la determinació de la propietat de terres
- El Tractat de l'Espai Exterior
- El Tractat de la Lluna
- Acta espacial del 2015
- Immobiliària lunar a 20 dòlars d'acre
Mineria Lunar: Serà possible algun dia minar recursos minerals a la Lluna, altres planetes o a un asteroide i lliurar-los a la Terra amb ànim de lucre? Imatge de la NASA.
Problemes en la determinació de la propietat de terres
La propietat de béns immobles a la Terra és una qüestió complexa. La propietat de la terra és contínuament desafiada per atropellaments, desacords, altercats físics, disputes legals i, de vegades, la guerra.
La gent de la Terra encara no ha establert qui és propietari de l’Àrtic. Els nadius dels Estats Units, Austràlia, Brasil i molts altres països tenen afirmacions morals, si no legals, sobre extensions massives de terra. Les nacions asiàtiques disputen la sobirania de les illes al mar del Japó, al mar de la Xina del Sud i a altres masses d’aigua. Aquests són només tres exemples dels molts desacords de la propietat immobiliària terrestre.
Amb aquesta complexitat aquí a la Terra, com es pot determinar la propietat de planetes, asteroides o els seus drets minerals?
Mineria per a la sostenibilitat de les missions: Les missions de llarga durada a llunes o planetes poden requerir més oxigen i aigua del que es pot transportar fins allà. Els astronautes podrien realitzar petites operacions mineres i de processament que excaven materials de roca i eliminen l’oxigen i la humitat del consum humà. Imatge de la NASA.
El Tractat de l'Espai Exterior
El primer esforç internacional per fer front a la propietat celeste de béns immobles va ser el 1967 quan les Nacions Unides van patrocinar el Tractat de l'Espai Exterior (conegut formalment com a Tractat sobre principis que regeixen les activitats dels estats en l'exploració i l'ús de l'espai exterior, inclosa la lluna i altres òrgans celestes). Aquest tractat dedicava l'espai com a "província de tota la humanitat". Va prohibir a qualsevol nació reclamar territori a l’espai. El tractat va ser ratificat per 102 països, inclosos els Estats Units i totes les altres nacions amb un programa espacial actiu. És un tractat feble perquè qualsevol nació es pot retirar atenent un avís d’un any.
El Tractat de la Lluna
El 1979, la Acord que regula les activitats dels estats de la Lluna i altres òrgans celestes (també conegut com el "Tractat de la Lluna") va ser proposat per les Nacions Unides. El seu objectiu era posar el control de la Lluna i d’altres cossos celestes en mans de la comunitat internacional.
Segons el tractat, qualsevol ús de la Lluna hauria de beneficiar tots els estats i tots els pobles. Cap país hauria d’utilitzar la Lluna o els seus recursos sense l’aprovació o el benefici de totes les nacions. Es tracta d’un tractat fracassat perquè només va ser ratificat per 16 nacions, cap de les quals no té un programa espacial actiu.
Acta espacial del 2015
Actualment, les nacions i les empreses tenen esperances de minar asteroides i de portar minerals rars a la Terra. Altres esperen establir colònies espacials que subsisteixin en extreure’s oxigen i aigua de les roques dels cossos celestes. La pregunta de "Qui és el propietari dels drets del mineral?" és un altre pas més enllà de "Qui és el propietari de la terra?" i "Qui és propietari d'aquest asteroide?".
Per fer possibles aquestes empreses legalment als Estats Units, el Senat va aprovar la Llei espacial del 2015 (Llei de competitivitat de llançament d'espai comercial dels EUA) el 10 de novembre de 2015 per consentiment unànime. Va aprovar la Cambra de Representants el 21 de maig de 2015. Aquest projecte de llei crea drets legals perquè els ciutadans dels Estats Units tinguin recursos a l’espai, els tornin a la Terra i els venguin per guanys personals. També indemnitza els llançaments d'espai comercial fins al 2025.
El projecte de llei no inclou cap disposició per afirmar sobirania ni reclamar drets exclusius a cap cos celeste. Es tracta d’una simple declaració que els nord-americans tindran dret a explorar, extreure i exportar els recursos d’altres mons.
Per tant, ningú no posseirà encara la Lluna o altres cossos celestes, almenys no legalment. L’opinió personal dels autors és que ningú minarà la Lluna ni un asteroide, portarà mercaderies vendibles de nou a la Terra i obtindrà beneficis en aquesta activitat durant la seva vida. L’única excepció seria si el govern subvenciona durament la missió o els béns importats que venen als mercats col·leccionables o museus per preus increïbles.
Immobiliària lunar a 20 dòlars d'acre
La gent ha reclamat "posseir la Lluna" des de almenys el 1756, quan l'emperador de Prússia va concedir la Lluna a Aul Jurgens. Més recentment, l’empresari Dennis Hope, es va declarar com a propietari de la Lluna. Va començar a vendre béns immobles lunars i a emetre escriptures el 1995 per preus de fins a 20 dòlars per acre (descomptes donats a qui compra compres greus).
El 2013, el Sr. Hope va afirmar haver venut més de 600.000.000 de les llunes de 9.000.000.000 de hectàrees. També ven terres a Mart, Venus, Mercuri i altres cossos celestes.
El senyor Espera que la propietat de la Lluna i el seu dret a vendre pot ser que no sigui il·legal i que no sigui legal, però ho fa des de fa més de vint anys. La majoria de les persones que compren les seves propietats celestes probablement gaudeixen de la novetat de "posseir un tros de la lluna" o de lliurar una escriptura com a regal de mordassa.
Quina diferència hi ha entre les accions lunars del senyor Hopes i les subvencions de minerals celestes emeses pel Congrés dels Estats Units? Ambdues proclames arbitràries estan destinades a beneficiar una persona determinada o un grup específic de persones? Tots dos semblen contraris a les intencions de les Nacions Unides i al tractat de l’espai exterior ratificat pels Estats Units el 1967.