Content
Figura 3. Dipòsits d'esquist de petroli al Brasil. De Padula (1969, la seva fig. 1). Feu clic per ampliar el mapa.
Almenys nou dipòsits d’esquist de petroli que van des de Devonià fins a l’edat Terciaria s’han informat en diferents zones del Brasil (Padula, 1969). D’aquests dipòsits han rebut més interès: (1) el sistema d’esquema lacustre d’edat terciària de la vall de Paraíba a l’estat de São Paulo al nord-est de la ciutat de São Paulo; i (2) el xisto petrolífer de la Formació Iratí Permià, una unitat molt estesa a la zona sud del país.
Vall de Paraíba
Dues zones de la vall de Paraíba que totalitzen 86 km2 contenen una reserva de 840 milions de barrils de petroli d'esquís in situ segons es determini per perforació. El recurs total s'estima en 2.000 milions de barrils.La unitat d’interès, de 45 m d’espessor, inclou diversos tipus d’esquist de petroli: (1) esquistó de paper laminat fòssilífer marró a marró fosc que conté un 8,5 a 13 per cent de pes en pes equivalent, (2) esquís semipaperi del mateix color que conté Equivalent al petroli entre un 3 i un 9 per cent de pes i (3) esquís d’oli d’oliva fosca, poc fossilífer, de baix grau que es fractura de manera semi-concoidal.
Formació Iratí
El esquistó petrolífer de la Formació Iratí Permià té el major potencial de desenvolupament econòmic per la seva accessibilitat, grau i distribució generalitzada. La Formació Iratí es cultiva a la part nord-est de l'estat de São Paulo i s'estén cap al sud durant 1.700 km fins a la frontera sud de Rio Grande do Sul, al nord de l'Uruguai. Es desconeix la superfície total subratllada per la Formació Iratí perquè la part occidental del dipòsit està coberta per colades de lava.
A l'estat de Rio Grande do Sul, el schistó petrolier es troba en dos llits separats per 12 m d'esquist i calcàries. Els llits són més gruixuts als voltants de São Gabriel, on el llit superior té 9 m de gruix i té un gruix al sud i l'est, i el llit inferior a 4,5 m de gruix i també a la part sud. A l'estat de Paraná, als voltants de São Mateus do Sul-Iratí, els llits superiors i inferiors són de 6,5 i 3,2 m de gruix, respectivament. A l'estat de São Paulo i a part de Santa Catarina, hi ha fins a 80 llits d'esquist de petroli, cadascun des dels pocs mil·límetres fins a diversos metres d'espessor, que es distribueixen irregularment a través d'una seqüència de pedra calcària i dolomita.
La perforació del nucli va perfilar una superfície d’uns 82 km2 que conté una reserva d’esquist de més de 600 milions de barrils (uns 86 milions de tones) d’equivalent de petroli de esquistol, o uns 7,3 milions de barrils / km2 a prop de São Mateus do Sul, al sud de Paraná. A les zones de San Gabriel i Dom Pedrito de Rio Grande do Sul, el llit inferior produeix un 7% en pes d’esquist i conté recursos similars, però el llit superior produeix només un 2-3 per cent d’oli i no es considera adequat per a l’explotació (Padula, 1969).
L’esquist d’oli d’Iratí és de color gris fosc, marró i negre, de gra molt fi i laminat. Els minerals argilosos constitueixen el 60-70 per cent de la roca i la matèria orgànica constitueix gran part del restant, amb petites aportacions de quars detrític, feldspat, pirita i altres minerals. Els minerals del carbonat són escassos. L’esquistó d’oli d’Iratí no s’enriqueix notablement en metalls, a diferència de les esqueles d’oli marines com les esquines de petroli Devonià de l’est dels Estats Units.
L’origen de la Formació Iratí és controvertit. Alguns investigadors han arribat a la conclusió que la matèria orgànica es deriva d'una font predominant d'alga / microbiana en un medi lacustre d'aigua dolça a salobre, tal com indica la geoquímica de l'oli d'esquist (Afonso i altres, 1994). D'altra banda, Padula (1969), citant investigadors anteriors, fa hipòtesi que els sediments rics en orgànics es dipositaven en una conca marina (Paraná) intracontinental parcialment tancada de salinitat reduïda que comunicava amb el mar obert. La conca es va formar després del tancament de la glaciació del carbonífer tardà. Hutton (1988) va classificar el esquistó d’oli d’Iratí com a esquistó d’oli marí (marinite).
El desenvolupament de la indústria brasilera de xisto va començar amb la creació de la petrolera nacional brasilera, Petrobras, el 1954. Una divisió d'aquesta empresa, Superintendència da Industrialização do Xisto (SIX), es va encarregar del desenvolupament dels dipòsits de shale oil. . El treball primerenc es va concentrar en el esquist de l'oli de Paraíba, però més tard es va centrar en el esquistó d'Iratí. Un prototip de rèplica de petroli de esquistos i la planta UPI (Usina Prototipo do Iratí) construïda a prop de São Mateus do Sul va començar a operar el 1972 amb una capacitat de disseny de 1.600 tones de esquistó al dia. El 1991 es va posar en funcionament una rèplica de mida industrial, d’11 m de diàmetre, amb una capacitat de disseny d’unes 550 tones (~ 3.800 barrils) d’oli de esquistí per dia. Des de la posada en funcionament de la planta UPI fins a 1998, s’han produït més d’1,5 milions de tones (~ 10,4 milions de barrils) de petroli de esquistó i d’altres productes, inclosos gasos liquats de petroli (GLP), metà i sofre.